Amalia Costa és tècnica d’investigació en àmbit jurídic a Accem, una entitat sense ànim de lucre que treballa amb les persones en situació de vulnerabilitat. Entre les diferents àrees d’actuació hi ha la investigació en bretxes digitals aplicades en diferents col·lectius. L’Amalia Cuesta ha participat en l’últim informe enfocat en menors i joves estrangers/es no acompanyats/des i també ha treballat amb dones migrants, entre altres.
Com és la situació actual pel que fa a la bretxa digital?
En primer lloc, crec que és innegable que la pandèmia ens ha posicionat en un lloc diferent del qual pensàvem que estàvem. Abans, crèiem que la bretxa digital només afectava col·lectius més vulnerables, però amb la pandèmia hem vist que això no és així.
Hem vist que molts alumnes no han pogut seguir les classes perquè no tenien ordinadors i amb les tauletes o els mòbils no es pot fer el mateix. En l’accés al mòbil no es detecta tant la bretxa, però sí que n’hi ha en les funcionalitats.
Però durant la pandèmia hi ha hagut millores en la digitalització.
És cert que durant la pandèmia s’han millorat les competències, per una qüestió de necessitat. Hem hagut de buscar eines fora de la mateixa llar, establint aliances i xarxes de suport per a poder assumir tot el que hem fet de forma digital.
Creus que aquesta millora es mantindrà?
Tinc la sensació que ja s’ha estancat una mica, desgraciadament. Durant la pandèmia des de les entitats s’ha intentat garantir dispositius a les llars més vulnerables que no tenien accés, però això no és suficient. De què serveix tenir dispositius, si no tens un suport i un acompanyament per adquirir les competències o si no tens temps per a practicar.
També crec que en algunes empreses s’ha deixat de banda aquesta transformació digital que ens estan venent. La perspectiva de les bretxes digitals ha d’estar present en qualsevol tipus d’intervenció. S’ha intentat solucionar la bretxa d’accés, però no serveix de res si no es treballa l’alfabetització digital i es naturalitzen les tecnologies.
“Quan parlem de bretxa digital no podem oblidar que estem parlant d’una bretxa social”.
Quines bretxes digitals afecten més?
Quan parlem de bretxes digitals sempre es fa referència a les d’accés i ús. També hi ha la bretxa d’aprofitament, que és resultat de les altres dues. Aquesta es refereix als beneficis i a les oportunitats que ens poden donar les tecnologies. És a dir, podem tenir accés a un determinat dispositiu i a internet i tenim certes competències per a utilitzar-lo, però si no tenim una percepció d’utilitat clara, per exemple, no sabem com afrontar la desinformació o els perills, és una altra bretxa.
Totes aquestes bretxes també venen determinades per la bretxa generacional, de gènere, barreres idiomàtiques… Quan parlem de bretxa digital no podem oblidar que estem parlant d’una bretxa social.
És la bretxa d’aprofitament la més complicada de resoldre?
Crec que sí. La primera ha de ser l’accés, però ara estem en un punt en el qual la d’aprofitament s’ha de treballar. Parlar de ciberseguretat o de desinformació és part d’aquesta bretxa. S’han d’incorporar noves formes d’alfabetització digital per garantir que podem reduir aquest tipus de desigualtat.
Si comencem a utilitzar xarxes socials i rebem amenaces o estafes, cal una formació per a tenir una actitud crítica i saber com ens podem comportar.
L’últim estudi se centra en les bretxes digitals en menors i joves estrangers/es no acompanyats/des. Quina relació tenen amb les tecnologies i internet?
És estrany que algun infant no acompanyat arribi a Espanya sense mòbil, perquè representa la protecció o seguretat, els hi permet comunicar-se amb les seves famílies. Tenir un mòbil per a ells és qüestió de salut i benestar emocional.
La integració aquí també passa per tenir un mòbil. És una manera de connectar-te amb els teus amics d’origen i de destí.
El mòbil està molt estès, però també tenen per la mà l’ús dels ordinadors i coneixen el seu potencial?
La percepció d’utilitat dels mòbils entre els joves migrants no acompanyats era totalment diferent de la dels ordinadors. Eren joves vinculats a la formació professional i en part per això els ordinadors estaven en un segon pla, encara que amb el confinament va canviar aquesta relació.
En tot cas, quan no tens recursos t’apanyes amb el que pots. Recordo que alguns feien el currículum a través d’aplicacions del mòbil. Per a ells l’ordinador era una cosa excepcional amb la qual se’ls donava suport si el necessitaven, però sentien que no havien d’aprendre a utilitzar-lo. També és cert que quan parlàvem amb nois més grans, extutelats, reconeixien que tenir un ordinador els hi facilitava la recerca de feina i de formació.
“Tenir un mòbil per a ells és qüestió de salut i benestar emocional”.
Es desconeix l’ús més professional que poden oferir les tecnologies.
Crec que internet i les tecnologies s’han articulat com una via de comunicació, però no s’ha tractat la part educativa i professional. Crec que s’ha d’abordar de manera integral. Igual que en qualsevol projecte s’ha d’incorporar la perspectiva de gènere, cal incloure també la digital.
És una part fonamental de l’aprenentatge. S’ha de tractar als centres educatius, a les llars, des de les entitats i les institucions.
Precisament, com veus la relació entre tecnologies i gènere?
Tot està travessat pels rols de gènere. Espero que quedi poc perquè les dones puguem estar en àrees de coneixement de l’àmbit tecnològic. És un sector molt masculinitzat, mentre que les dones seguim amb les feines de cuidadores.
Crec que la qüestió del gènere afecta la bretxa d’aprofitament. Igual que estem exposades en els àmbits presencials al masclisme o la cosificació, també ho estem a internet i totes aquestes experiències negatives ens limiten a l’hora de participar en les xarxes socials. Tot aquest assetjament que podem patir ens determinarà en l’ús que fem, perquè tenim por.
Com poden determinar el futur dels infants les bretxes digitals?
Afecta en tot i no en el futur, sinó en el present. Estem parlant del dret fonamental a l’educació i durant la pandèmia no sempre s’ha garantit. Molts infants s’han quedat enrere perquè no han pogut seguir les classes. Si això ho sumes en tot el teu projecte professional, sempre estaràs darrere perquè no tens un accés directe a aquests dispositius, no hi ha una familiarització, es té por de poder trencar el dispositiu…
Cal disposar de temps per tocar les tecnologies i poder fer-ho amb intimitat i sense tenir un accés limitat a internet (el que passa quan accedeixes al wifi públic, per exemple). Si no entenem que internet i les tecnologies són un bé essencial, es vulneren molts drets. I si tot aquest aprenentatge no es té des de petit, et dificultarà la resta. És com l’idioma, si no l’aprens de petit costa més.
Amb tot això, no podem viure sense internet i les noves tecnologies.
Per descomptat que no. En tot cas, podríem sobreviure. Però no podríem tenir una qualitat de vida, poder accedir a certs llocs de feina… Necessitem internet perquè és una cosa essencial. Hem de canviar ja, la pandèmia ens ha avisat i no ens podem quedar enrere amb aquest tema.
