- Neoliberalisme i desenvolupament asiàtic
1960-1990 hi va haver 8 països orientals que van experimentar taxes de creixement 2
vegades més altes que les dels països orientals. Aquesta conquesta econòmica
coneguda com el miracle asiàtic s’atribuïa a les altes quotes d’inversió privada que
havien complementat unes mesures de desenvolupament. Aquest model de
desenvolupament asiàtic semblava confirmar la idea que el millor camí per aconseguir
un ràpid creixement econòmic era buscar una intima cooperació empresa-estat.
Els governs asiàtics intervenien en els propis mercats financers, canalitzant diners a
sectors seleccionats que mostraven alts nivells de productivitat (industria pesada).
Aquestes taxes de creixement dels anys 90 es donen quan es produeix el gir cap al
neoliberalisme. Alguns líders polítics com els primers ministres Hashimoto i Koizumi
han recorregut al neoliberalisme per estimular el rendiment econòmic. En un mon
cada vegada més global, la responsabilitat del sector privat era molt important.
Japó. El desenvolupament estatal s’enfronta al neoliberalisme. Els grans grups
industrials japonesos (keiretsu) van forjar una aliança amb el Partit Liberal Democràtic
que promovia la industria nacional protegint-la de competidors estrangers. MITI
gestionava el comerç i la industria. 1970 Japó atrapa a occident i supera en
productivitat a les economies més poderoses del món. Mentre EUA veu disminuir
l’estalvi privat, la quota d’estalvi de Japó arriba a un 20%. Una dècada després
l’economia japonesa travessa una crisis.
Quan la inflació del mercat i la sobrevaloració de les accions s’alenteix el govern es
replanteja les pràctiques econòmiques existents. Un grup de polítics reformistes
encapçalat per Hashimoto experimenten amb mesures neoliberals; les tradicionals
relacions empresa-govern comencen a canviar. El govern japonès busca solucions
monetàries per intentar reduir les taxes d’interès a zero. Es proposa augmentar la
massa monetària. Aquestes iniciatives contribueixen a la deflació. A Hashimoto el
succeeix Koizumi, el qual promet tractar la anèmia econòmica del país amb una
reestructuració de l’estructura nacional (pla kozo kaikaku) El 2005 es privatitza el
sistema japonès d’Estalvi Postal, el banc més gran del món. L’acusen de rendir-se a les
forces occidentals del mercat global. Koizumi assegura que una privatització d’aquesta
envergadura es farà poc a poc i que es podria cancel·lar per futurs primers ministres.
Koizumi aconsegueix modests resultats, no va poder reduir el dèficit pressupostari
però va impulsar la integració de l’economia japonesa al mercat global. Avui es veu
que les reformes derivades del kozo kaikaku van afavorir a practiques de mercat que
acaben alterant el model japonès de control estatal.
China. Un Neoliberalisme de trets xinesos. A la Xina, el gir cap a neoliberalisme
comença als últims anys de la dècada dels 70 amb Deng Xiaoping. Aquest va procedir
contra els defensors de la línia dura del partit, duent a terme una campanya nacional
per emancipar la ment, estimular la unitat i mirar cap endavant. Pretenia trobar un
model alternatiu, els resultats del qual fossin avaluables d’acord amb els criteris
neoliberals de eficàcia econòmica, productivitat i competitivitat. Al 1978 el PCC dona
suport a les reformes que proposa Xiaoping que afavoreixen la construcció i la
modernització econòmiques. El programa passava per anar tornant el poder polític i
econòmic a les institucions locals i regionals. Les reformes obligaven a iniciar una
obertura cap a occident, controlada per l’Estat. L’estat seguia sent la única institució
facultada per legalitzar noves formes empresarials, fixar preus i salaris, supervisar les
importacions, etc.
Al final es demostra que un sistema amb polítiques de preu tan diferents era
insostenible. La productivitat de les empreses comença a decaure i la banca
nacionalitzada es veu obligada a subvencionar-les. Les empreses publiques van seguir
aquest procés de privatització. El PCC obra algunes empreses publiques al capital
estranger. El flux d’inversió estrangera contribueix a què la Xina es convertís en un
superpoder industrial. La creació de les Xones Econòmiques Especials afavoreix la
producció dedicada a l’exportació de productes de consum. Les ZEE atrauen capital
estranger.
Al 1995 el govern xinés lliga el yuan al dolar americà per estabilitzar la moneda. L’estat
es mostra contrari a convertir el yuan en divisa de canvi. Els analistes del Tresor
americà, veient que el dèficit comercial del seu país amb la Xina era cada vegada més
gran, van estimar que la subvaloració del yuan podria haver superat el 40%. Al 1989 es
dona la massacre de la plaça de Tiananmen de cents de ciutadans que es manifestaven
reclamant democràcia. El govern va respondre amb una repressió política pq tenia por
que les revoltes populars aconseguissin afectar la autoritat de l’Estat. El PCC no va
aconseguir dissoldre la contradicció que suposava donar suport a una economia de
mercat i mantenir la tendència autoritària.
Quan mor Xiaoping el partit arriba a un pacte de menor repressió: guanyar legitimitat
popular integrant-se a una economia global. El president Jiang Zemin s’allunya dels
antics valors socialistes d’igualtat i redistribució per anar incorporant nous objectius
neoliberals. Els seus esforços distaven d’allò que era l’ideal del lliure mercat. Des del
2003, el president Hu Jintao avança en àrees de ciència i tecnologia però el seu govern
segueix lligat a la idea que la transició al nou sistema de mercat ha de fer-se sota
direcció estatal.
La Índia. La economia mixta s’enfronta a la idea del mercat global. Rajiv Gandhi puja
al poder amb una sèrie de reformes de lleu naturalesa neoliberal. Baixa les restriccions
governamentals a les industries, elimina permisos i liberalitza part de les regulacions a
l’exportació. Va retallar els impostos i redueix aranzels sobre productes essencials. Va
aconseguir obrir un breu període de creixement econòmic sense precedents. Les
polítiques reformistes de Gandhi van marcar el final d’una era. L’única opció davant la
crisi financera era aplicar reformes neoliberals.
Gandhi és assassinat i es nomena a Manmohan Singh ministre d’economia. Singh
promet realitzar el seu somni neoliberal aprofitant que el país tenia un mercat ampli i
barat de mà d’obra, un nombre creixent de professionals qualificats sense feina i
recursos naturals. Durant la primera meitat de la dècada dels 90, retalla impostos i