Parella de glacera i molta mescla

Un equip a bord del British Antarctic Survey’s RRS James Clark Ross El vaixell d’investigació estava prenent mesures de l’oceà a la península antàrtica el gener de 2020 quan el front de la glacera William es va desintegrar en mil peces petites davant els seus mateixos ulls.

Sorprenentment, un dels satèl·lits europeus Copernicus Sentinel-1 va passar per sobre mentre el vaixell estava a prop de la península i va capturar una imatge de radar.

La imatge següent combina dues imatges de Sentinel-1: una del 8 de gener de 2020 i una altra del 20 de gener de 2020 quan el vaixell estava a la badia, que apareix com un punt vermell. La imatge captura la glacera William i la badia de Börgen, però el que és més important, els colors vermells representen on van canviar les superfícies del mar i el gel entre les dues dates, mentre que el blanc indica que no hi ha cap canvi.

La quantitat de vermell indica clarament la naturalesa dinàmica de la regió, i les esquerdes i fractures a la vora del front de la glacera són clars de veure.

A més de presenciar el naixement de l’iceberg i les ones resultants a la superfície de l’oceà, l’equip del vaixell va registrar ones de tsunami submarines “internes” tan altes com una casa. Aquest fenomen que s’ha perdut en la comprensió de la barreja oceànica i en els models informàtics.

Les ones internes del tsunami són un factor important en la barreja de l’oceà, que afecta la vida marina, les temperatures a diferents profunditats i la quantitat de gel que l’oceà pot fondre.

El gel de l’Antàrtida flueix cap a la costa al llarg de valls plenes de glaceres. Mentre que part del gel es fon a l’oceà, molt es trenca en icebergs, que van des de petits trossos fins a lloses de la mida d’un país.

La glacera William sol tenir un o dos grans esdeveniments de part a l’any. Amb la part frontal de la glacera a 40 m sobre el nivell del mar, l’equip va estimar que aquest esdeveniment es va trencar al voltant de 78.000 metres quadrats de gel, al voltant de l’àrea de 10 camps de futbol.

Abans que el front de la glacera es desintegrés, l’aigua de l’oceà a una profunditat de 50-100 m era fresca, però sota aquesta hi havia una capa més càlida. Després del part, això va canviar dràsticament, amb la temperatura molt més uniforme a diferents profunditats.

Durant els mesos següents, els científics es van dedicar a analitzar les dades, que van culminar amb la seva investigació que es publica recentment en Avenços de la Ciència.

Michael Meredith, autor principal i cap de l’equip dels oceans polars del British Antarctic Survey, va dir: “Això va ser extraordinari de veure i vam tenir la sort d’estar al lloc correcte en el moment adequat.

“Moltes glaceres acaben al mar i els seus fronts es divideixen regularment en icebergs. Això pot provocar grans ones superficials, però ara sabem que també crea ones dins de l’oceà. Aquestes ones internes fan que el mar es barregi, i això afecta la vida al mar, la calor que fa a diferents profunditats i la quantitat de gel que es pot fondre.

“La barreja oceànica influeix on es troben els nutrients a l’aigua i això és important per als ecosistemes i la biodiversitat.

“Pensàvem que sabíem què va causar aquesta barreja; a l’estiu, vam pensar que es devia principalment als vents i les marees, però mai se’ns va passar pel cap que el naixement de l’iceberg pogués provocar tsunamis interns que barregessin les coses tan substancialment”.

A diferència de les onades provocades pel vent i les marees, els tsunamis són causats per esdeveniments geofísics on l’aigua es desplaça de sobte, per exemple per un terratrèmol o esllavissada de terra. S’han detectat tsunamis interns en un grapat de llocs, provocats per esllavissades de terra.

Fins ara, ningú s’havia adonat que passaven per l’Antàrtida, probablement tot el temps a causa dels milers de glaceres que n’hi pareixen. També és probable que altres llocs amb glaceres es vegin afectats, com Groenlàndia i altres llocs de l’Àrtic.

Aquesta observació i comprensió casuals és important, ja que les glaceres s’estan retirant i pareixen més a mesura que continua el canvi climàtic. Això podria augmentar el nombre de tsunamis interns i la barreja que provoquen.

Aquest procés no es té en compte en els models informàtics actuals que permeten a l’equip predir què podria passar a l’Antàrtida. Aquest descobriment canvia la nostra comprensió de com es barreja l’oceà al voltant de l’Antàrtida i millorarà el coneixement sobre què significa això per al nostre clima, l’ecosistema i l’augment del nivell del mar.

La professora Meredith conclou: “El nostre moment fortuït mostra quant més necessitem aprendre sobre aquests entorns remots i com són importants per al nostre planeta”.

Les glaceres d’arreu del món generalment s’estan retirant, una conseqüència greu del canvi climàtic. La imatge següent mostra com la glacera William s’ha retirat des de 1955, uns 3 km en total. Les dues últimes línies de retirada, 2016 i 2021, es basen en dades del satèl·lit Copernicus Sentinel-1, i els primers anys, abans de l’arribada de l’era dels satèl·lits, es basen en observacions aèries.