La Fundació Adsis treballa per la inclusió social de les persones arreu de l’Estat. Des del projecte estats d’ànim, fan incidència en la prevenció de les tecnoaddiccions a través de formacions i tallers amb infància i adolescència, famílies i professorat. Parlem d’aquest repte amb Guillem Muñoz, psicòleg especialitzat en addiccions a càrrec d’algunes de les formacions de l’entitat.
Sou una entitat pionera en treball educatiu i crític sobre les pantalles. Quins són els problemes socials i de salut en infància vinculats a les noves tecnologies que abordeu?
Abordem molts temes com els relacionats amb l’autoestima i l’autoconcepte, els trastorns de la conducta alimentària, el joc patològic per apostes o els trastorns per ús de videojocs. L’addicció al mòbil no està reconeguda com a trastorn. És com si parléssim d’alcoholisme i diguéssim que el got és el generador de l’addicció. El mòbil és un instrument.
Ho patologitzem tot?
Tendim a patologitzar. Tenim una visió una mica adultocèntrica del fenomen de les pantalles. També han millorat notablement la nostra qualitat de vida. A més, hi ha altres trastorns associats als cànons de bellesa que es promouen a les xarxes, que tenen conseqüències greus en les menors. Fa poc es va saber que Facebook té informes interns que diuen que Instagram afecta la salut mental d’una de cada tres adolescents.
Hi ha estudis que comparen l’efecte de les pantalles amb l’ús de drogues. Estem blanquejant la tecnologia?
Descriuen els mateixos processos de reforç, tenen un denominador comú. Jo penso que una addicció és una psicopatologia molt greu, que desenvolupa un tant per cent petit de la població, i que que tota l’atenció se centri en el procés addictiu deixaria de banda coses més importants a tractar.
Parlo de conductes antisocials i delinqüencials com ara el ‘grooming’ (quan un adult contacta un menor amb intencions sexuals) o el ‘sexpreading’ (quan es fa xantatge i/o es fan circular imatges d’una persona amb contingut sexual explícit sense el seu consentiment).
Segons alguns informes, les pantalles són una de les màximes preocupació de les famílies. Quantes hores han de passar les nenes i els nens davant d’una pantalla i a partir de quina edat?
Recomanem no utilitzar-les fins als 5 anys, i dels sis als dotze s’han de fer servir de manera progressiva sense superar mai les tres hores a la setmana. Sempre han de ser continguts supervisats. No poden estar davant d’una pantalla sense l’acompanyament d’un adult. Tenim mecanismes com Youtube Kids, Netflix Infantil, el PEGI als videojocs, categories per franges d’edat, i el sentit comú. A partir de l’adolescència és una negociació i hi ha d’haver pactes.
Fins als 5 les pantalles no aporten res que no aportin les relacions amb altres nens i nenes. Són altament reforçants i utilitzen patrons susceptibles de generar dependència. No són neutres, són espais creats per grans empreses que guanyen diners amb la retenció davant de la pantalla. Ens atrapen i ens enganxen amb la sobreidentificació, els ‘likes’ i l’’scroll infinit’, la reproducció automàtica de les històries a Instagram, la creació dels reels… Res és accidental i per això sentim la pèrdua de la percepció del temps. Hi hauria d’haver algun tipus de regulació, sobretot en el tema de la publicitat d’apostes online a TikTok. És molt perillós.
I què us trobeu als tallers?
No hi ha un acompanyament, no hi ha un control sobre els continguts que consumeixen. Nens i nenes de 3r i 4t de primària estan veient la sèrie de moda ‘El juego del calamar’ acompanyats dels seus pares. Hi ha un desconeixement absolut en la manera com això afecta els seus fills i filles. És un contingut de violència extrema.
El fenomen de les xarxes exerceix una pressió: si veus vídeos parlant de la sèrie i coreografies que surten a la sèrie, és difícil escapar perquè sents que et quedes enrere. S’han desdibuixat algunes línies, et trobes nens de primària amb conductes d’adolescent i mentalitat de nen.
Per això també treballeu amb les famílies.
Sí, és el gran repte, costa molt perquè les que més ho necessiten són les que menys acudeixen i les que més controlat ho tenen són les més motivades. Algunes famílies tenen moltes altres necessitats a cobrir abans a nivell econòmic i social. Ets el menor dels seus problemes. Volem dotar-les d’eines que els permetin manegar les pantalles, saber quin és l’ús raonable i a quines edats els estan allunyant del desenvolupament potencial.
Què els hi diries a les que no venen?
Que atorguessin la importància que es mereix l’educació dels seus fills i filles. Que un correcte desenvolupament, un treball de les habilitats comunicatives, de la gestió de l’autoestima i del temps lliure en la infància els protegirà en un futur de les conductes de risc.
Com a persones adultes, també ens passem moltes hores davant les pantalles.
És normal que hi hagi més consum. Hi ha un canvi d’hàbits, no ho patologitzaria, però cal establir normes, límits i un control. Les potencialitats d’internet són inacabables.
Quin efecte ha tingut la pandèmia?
Hi ha hagut un clar empitjorament de la salut mental d’infants i adolescents. Són éssers socials i han estat tancats amb una sobreexposició a les pantalles, consumint continguts poc regulats. No hem parat, hem fet tallers i hi havia autèntiques catarsis. També és cert que no s’ha parat el món gràcies a que disposem d’aquests mecanismes.
Com afecta el ciberassetjament en la infància?
L’assetjament era més gestionable, ara l’impacte és més gran, és un fenomen que circula més ràpidament i arriba a més gent, pot sortir dels instituts i acabar a les xarxes. El conflicte va més enllà de l’escola i és més difícil de detectar pel professorat. Potser falta una mica d’entesa sobre l’impacte emocional que té la violència digital: hi ha una persona al darrere d’un nom d’usuari i l’insult fa el mateix mal.
Quines són les vostres propostes perquè la infància faci un bon ús de les tecnologies?
La capacitació a famílies, i l’establiment de normes, límits i modelatge. Les famílies han de ser models per als fills i les filles. Per exemple, si estem fent un àpat, els telèfons no han de ser a la taula, les televisions han d’estar apagades perquè també són pantalles, i ens hem de centrar en qui tenim al nostre voltant. Els ordinadors s’han d’utilitzar en espais comuns i supervisats fins als dotze anys, i s’han d’evitar els usos bunqueritzats a l’habitació, posar límits de temps i de continguts.
No és una mica dictatorial?
Els nens i nenes de primària tenen el còrtex prefrontal immadur, són éssers més impulsius, tenen dificultats per racionalitzar les coses. No els hi podem demanar l’autoresponsabilitat total. Ha de ser un procés acompanyat per minimitzar les conductes de risc. Hem de limitar les pantalles de la mateixa manera que limitem l’accés a l’alcohol i al tabac. A internet t’ho pots trobar absolutament tot.
Els límits són necessaris.
Una norma no es posa com a imposició dictatorial, una norma i un límit protegeix i demostra estima per la persona. Quan parlem d’aquests usos sense control estem parlant de comportaments negligents per part dels progenitors. Amb les normes i els límits els hi demostres amor perquè els protegeixen de maneres de fer i de perills que no els pertoquen.
