“Contaminar vol dir alterar les condicions i els recursos del planeta, com passa amb l’ús desmesurat de l’energia. Allà radica el problema, perquè la majoria de fonts que s’utilitzen no són renovables. El símbol de la modernitat (Internet) funciona a base de cremar fòssils (carbó, gas natural) de fa milions d’anys.” Marcus Hurst
Recentment s’ha celebrat el Mobile Social Congress, un esdeveniment que vol apropar-nos a la realitat que s’amaga darrera un internet que no es veu però deixa petjada ecològica i social. Segell, entitat catalana impulsora de la iniciativa, porta anys fent campanyes de sensibilització i interpel·lant-nos en tant que consumidors i consumidores de tecnologia.
Què entenem per internet? Què estem mesurant?
Per a Jon Koomey, expert en l’impacte mediambiental tecnològic, els elements més importants a mesurar són el que anomena “els tres grans”: l’equip que fem servir per accedir a Internet (ordinadors, tauletes, portàtils, routers), els centres de dades (que emmagatzemen i allotgen les pàgines web) i les xarxes d’accés (el cablejat i les antenes que transporten les dades)
L’etern dilema: eficiència i sostenibilitat
L’eficiència que aporta Internet en moltes transaccions diàries és indubtable, però el fet que el seu impacte ecològic sigui menor que altres activitats no vol dir que sigui innocu. Malgrat que avancem cap a una digitalització imparable, molts i moltes continuem considerant Internet una cosa que viatja per l’aire.
La realitat, però, és ben diferent. De la mateixa manera que el petroli viatja per enormes oleoductes i vaixells de càrrega, les dades es mouen per tubs que contenen fibra òptica que serpentegen pel món per portar un vídeo de YouTube a la pantalla de l’ordinador. Visualitzar aquest vídeo és possible gràcies a que està emmagatzemat en centres de dades plens de servidors que actuen com si fossin discos durs d’aquest contingut. La presència física d’aquests llocs és considerable.
Tampoc la creixent utilització del telèfon mòbil per accedir a Internet hauria d’induir-nos a error. La transferència de dades que viatgen per l’aire tan sols representa una ínfima part del trajecte: el recorregut entre el dispositiu i l’antena més propera. Aquest receptor està connectat amb els cables que mouen les dades en cables pel subsòl i els fons submarins dels oceans i mars.
La digitalització de la societat continuarà avançant, però fins ara ho està fent amb el suport d’una infraestructura que no només existeix, sinó que, a més, té els seus orígens en els cables submarins que van construir els emprenedors de mitjan segle XIX per fer possible el telegrama.
Un retall vital que va quedar en una divertida anècdota ens ajuda a entendre la magnitud de la seva infraestructura: El 28 de març de 2011, els gairebé tres milions d’habitants d’Armènia van passar dotze hores sense connexió a Internet.
La causa d’aquesta fallada va ser una cosa molt peregrina. En una zona rural de Geòrgia, a quinze quilòmetres de la capital, Tbilisi, una dona de 75 anys va tallar el cable que proveeix Armènia de la major part de la seva banda ampla amb una serra de mà. L’àvia va assegurar als mitjans de comunicació que buscava fusta i que va tallar aquell cable per error.
La geopolítica dels cables d’Internet
El 1996 l’escriptor Neal Stephenson, en el seu article Mother Earth, Mother Board, ens endinsava en el seu viatge pel món traçant la ruta del cable FLAG, una xarxa de fibra òptica de 28.000 quilòmetres de llarg que va entrar en funcionament el 1999.
Durant el viatge va entrevistar els enginyers aventurers encarregats de fer realitat aquest ambiciós projecte, un dels més importants del món.
El sistema FLAG, la mare de tots els cables, comença a Porthcurno (Anglaterra), segueix per Estepona (Espanya); continua pel Mediterrani fins a Alexandria i Port Saïd (Egipte); ja en terra, travessa aquestes dues ciutats fins a Suez (Egipte). Segueix cap avall pel golf de Suez i el mar Roig, envolta la península aràbiga fins a Dubai, entra en l’oceà Índic fins a Bombai, envolta la punta de l’Índia i entra a Tailàndia, passa per la Xina i arriba al Japó, detallava l’escriptor nord-americà.
Com FLAG, s’estima que hi ha centenars de cables submarins en funcionament que creuen diferents països. Una infraestructura vital per garantir el funcionament d’Internet (en el cas dels Estats Units, el 95% de les comunicacions amb l’exterior passen per cables submarins). Cal afegir-hi la gran quantitat de cables que es mouen sense creuar fronteres.
La zona més complicada per a les rutes de cable són les aigües amb menys de mil metres de profunditat. En aquestes àrees els riscos per a la seva integritat física provenen de les àncores dels vaixells, la mossegada d’un tauró o l’enredada amb una xarxa de pesca en el fons marí.
En altres casos el sabotatge pot entrar en joc, com va passar al març d’aquest any quan la policia egípcia va arrestar tres bussejadors que van tallar el cable SEA ME WE 4 prop d’Alexandria. L’acció dels bussejadors va alentir la connexió al país africà i altres ciutats dependents d’aquest cable durant més de 24 hores.
Quan sortim de territoris occidentals i entrem en zones més conflictives, la configuració d’infraestructura digital adopta un caire complex, però també molt interessant des del punt de vista geopolític.
Quin és l’impacte ambiental d’internet?
En termes globals, l’institut CEET a Austràlia va afirmar que el consum se situa entre l’1,5% i el 2% de la totalitat de l’energia global, cosa que fa que si Internet fos un país, estaria en el cinquè lloc de països que contaminen més.
El causant principal de la petjada ecològica d’Internet és l’energia necessària per fer-ne funcionar la infraestructura. Les antenes de mòbil, els dispositius necessaris per accedir-hi i els centres de dades requereixen grans quantitats d’electricitat. Aquesta pot ser de fonts renovables, però sovint no ho és.
L’informa Què tan net és el vostre núvol? va trobar que el 55,1% de l’energia utilitzada per Apple per als seus servidors ve d’instal·lacions de carbó, un 49,7% en el cas d’IBM un i 39,4% en el cas de Facebook. Aquestes xifres importants, al seu torn, suposen les emissions de milers de tones de diòxid de carboni a l’atmosfera i l’emissió d’aire brut.
Internet sostenible: un oxímoron?
Pau verda s’ha centrat a denunciar la quantitat de centres de dades que es proveeixen d’energies brutes com el carbó i les nuclears. Les seves mesures de pressió han contribuït a generar un debat entre la societat i les empreses que formen aquesta indústria.
Per a Gary Cook, analista d’IT a l’organització ecologista, el problema és una qüestió de prioritats per al sector digital. Una cruïlla entre seguir els passos de les indústries contaminadores del passat i la possibilitat de ser els abanderats de la sostenibilitat.
“Per desgràcia, com hem mostrat en el nostre estudi, Què tan net és el vostre núvol?, la major part de les empreses d’Internet trien el camí ràpid i brut, i s’expandeixen sense tenir en compte l’impacte de les seves decisions sobre la societat. El resultat és que estan proveint els motors de la indústria d’Internet del segle XXI amb el motor de l’economia dels segles XIX i XX, amb carbó i nuclears”, va explicar Cook en un debat organitzat pel Noticies de Nova York.
A tall d’exemple, Cook denunciava el fet que totes les grans companyies d’Internet als Estats Units estan treballant amb Duke Energy a Carolina del Nord, amb unes fonts renovables que amb prou feines arribaran al 4% abans del 2030. L’organització ecologista reconeix els compromisos d’empreses com Facebook i Google, però diu que queda molt de camí per fer.
Cap a un internet menys contaminant
La tendència ha de ser necessàriament anar cap al dades verdes, assegurant que l’energia utilitzada provingui al 100% d’energies renovables. Un dels moviments en aquest sentit és traslladar els centres de dades a països nòrdics, on hi ha una major utilització d’energies renovables, a més del fet que les baixes temperatures ajuden a la refrigeració sense necessitat d’altes quantitats d’energia.
Islàndia s’està posicionant com un lloc per a les empreses interessades a minimitzar l’impacte mediambiental dels seus centres de dades. El país disposa d’una font abundant i fiable d’energia renovable gràcies a la seva naturalesa volcànica. El 72% de l’electricitat que es genera al país prové d’energia hidroelèctrica i geotèrmica.
En la immensitat de la infraestructura digital, on un particular té poc o res a veure amb el seu funcionament, una de les millors maneres de reduir el consum energètic d’un web és per mitjà d’un bon disseny i una bona programació. Una pàgina amb codi net i un disseny equilibrat es carregarà més ràpid que un web ple de bàners, pop-ups, fotos pesades i programes externs que alenteixen aquell web. Cada una de les visites a un web suposa consum energètic.
“El Dr. Alex Wissner-Gross, un físic de la Universitat de Harvard, va calcular que visualitzar un web pot generar 20 mg de CO2 per segon. Això augmenta a 300 mg de CO2 per segon quan es visualitza un web amb imatges complexes, animacions i vídeos.“, de James Christie.
L’holandès Kris de Decker va crear l’any 2007 el Revista Low Tech, una web que utilitza energia d’un panell solar propi. Aquest web vol demostrar que hi ha una manera menys contaminant de fer les coses. Un web destinat a reduir radicalment l’ús d’energia i les emissions de carbonis associades amb l’accés al seu contingut. aquí t’expliquen com fer una pàgina web que consumeixi menys energia.
Amb una mitjana d’entre 350.000 i 400.000 visites al dia i 40 milions de pàgines vistes al mes, Menéame és una de les pàgines amb més visites a la península Ibèrica. A Menéame estan molt compromeses amb l’estalvi energètic i, tal com explica Benjamí Villoslada, un dels seus fundadors, entre les mesures que executen, hi ha la d’estar optimitzant constantment la base de dades del web, una organització ordenada del codi que sosté la pàgina o evitar que hi hagi elements no necessaris.
“Tenim un software per evitar els ‘bots’. Quan detectem que des d’una IP s’estan produint més de quaranta connexions per segon, ho bloquegem”.
Així doncs, com a ciutadania, un bon inici és entendre que Internet no és infinit ni és invisible. No n’hi ha prou amb exigir a les empreses que millorin les fonts de proveïment de la seva infraestructura.
Cada una de nosaltres hi pot contribuir amb accions com buidar la bústia de correu, suprimir els arxius que no necessitem i eliminar les fotografies del mòbil que ja no mirem. Bàsicament, no emmagatzemar dades de més. Alliberant espai, els servidors no necessiten tanta energia, i per tant contaminen menys.
Altres mesures son evitar enviar adjunts que pesin molt, tancar les pestanyes del navegador que no fem servir, buidar regularment la paperera de l’ordinador i assegurar-nos que tanquem les aplicacions que no fem servir. A més, apagar els nostres dispositius i el router.
Tots aquests gestos, encara que semblin petits, tenen un gran impacte a nivell mundial.
