Els autors critiquen la identificació habitual entre renovació pedagògica i TIC. Sostenen que les TIC, actualment considerades epicentre de l’canvi educatiu, no constitueixen el centre de l’educació. L’objectiu de la feina és contribuir a el debat sobre la rellevància educativa de les TIC en l’ensenyament, ia la crítica del que, al seu parer, distorsiona la teoria i la pràctica de l’educació en aquest sentit. La metodologia és l’assaig crític, en el qual els autors reflexionen amb una perspectiva històrica sobre renovacions tecnològiques educatives centrades en la formació. Per recolzar la seva reflexió recorren a dues contribucions pioneres de segle XX a renovació tecnològica educativa: la primera d’un educador, Freinet, i la segona d’un investigador, Cassirer, seleccionant un treball representatiu de cada autor. A més, farà esment algunes innovacions pedagògiques remuntables a l’Edat Antiga, no orientades tant als recursos com a l’educació.
Paraules clau
renovació pedagògica,
canvi educatiu,
història de l’ensenyament,
pedagogia
