“Gairebé la meitat de la població mundial no té accés a internet”


Carina Lopes és la responsable del think tank de la Digital Future Society i participa en el m4Dia social organitzat el 29 de setembre al Palau Macaya.

Internet ha de ser un dret fonamental?

El context covid ens ha donat la resposta. Ha creat una situació en què hi havia disparitats digitals i bretxes socials. L’experiència ha sigut molt diferent entre la gent que té la infraestructura i la que no la té. Hi ha organitzacions que lluiten perquè internet sigui un dret fonamental i crec que pocs governs ho posaran en dubte. És inqüestionable, però hi ha molt per fer.

Com ho fem?

Hi ha grans reptes. Necessites el reconeixement d’internet com a dret a nivell d’institucions i organismes internacionals, però no minimitzem que calen infraestructures. Avui en dia gairebé la meitat de la població mundial no té accés a internet i tenir accés no ens garanteix un accés de mínima qualitat. A Espanya seguim tenint territoris que no tenen accés de qualitat i molta disparitat entre medi urbà i medi rural.

Jo acompanyo Aliança per a Internet assequible (A4AI) i ells demostren que s’ha de fer una inversió molt significativa. Tenen una campanya perquè sigui accessible a totes les capes de la població per tal d’assegurar un gigabyte pel 2% de la mitjana dels sous i l’objectiu és aconseguir 5 gigabytes per aquest 2%.

Cal un sector públic amb un pla clar d’infraestructura i que després hi hagi un seguiment.

Així reduiríem la bretxa digital.

Des del think tank de la Digital Future Society no parlem d’una sola bretxa digital, hem de parlar de diferents bretxes. El primer pas és la infraestructura, el segon és assegurar l’accés i els dispositius, però sense l’alfabetització no podràs treure beneficis de l’economia digital. A Espanya el 50% de les persones que no utilitzen internet és per falta de coneixements.

També hi ha desinterès a algunes capes de la població i també ens hem de plantejar que mai pots tenir un servei completament digital perquè exclous grups de població.

L’experta en polítiques públiques Hille Hinsberg exposa el cas d’Estònia al m4Social day. Ella parla de la importància de la motivació.

I hi ha diverses maneres de fer-ho per arribar a col·lectius més inaccessibles. Facilitant els processos administratius, per exemple. Portugal va fer una web d’Hisenda molt simple per facilitar l’accés i va utilitzar la gamificació amb uns tiquets de loteria bescanviables per premis. Hi ha d’haver una estratègia per captar l’atenció.

Quins coneixements digital ens falten?

Estem creant una alfabetització digital d’ús de serveis més que d’un esperit crític que comprengui com es dissenyen els serveis i quines dades utilitzen. Els sistemes es dissenyen de manera opaca, ens hem acostumat a tenir accés a molts serveis gratuïts i les alternatives són de pagaments, i la moneda de canvi som nosaltres, la nostra vida privada.

Tenim un marc regulador europeu sobre la protecció de dades que és referència a nivell global, però hi ha casos on no es posa en pràctica.

Per exemple?

Per exemple, el cas del 2018 de l’Consell irlandès pels drets civils d’empreses de publicitat irlandeses que generaven fitxers personals sobre ciutadanes i es venien les dades entre elles per millorar el màrqueting. Tres anys més tard, la justícia irlandesa ha avançat molt poc.

Hem de treballar perquè el marc no sigui només paper i perquè s’utilitzi també en casos amb interessos grans al darrere per poder generar la confiança de la ciutadania en el sistema de l’economia digital.

Quins són els reptes principals de la digitalització?

Hi ha els reptes de l’economia digital relacionats amb la bretxa de gènere i l’impacte del medi ambient que tenen més a veure amb l’alfabetització. Un que ens preocupa especialment és aquesta realitat distòpica que els algoritmes poden crear.

Cathy O’Neil explica al seu llibre “Armes de destrucció massiva” casos que demostren que és molt fàcil crear dues realitats digitals molt diferents d’acord amb el teu perfil econòmic. Els col·lectius nord-americans més pobres veuen més anuncis d’universitats més cares, que tenen convenis amb bancs que els ofereixen crèdits més alts, i després són seleccionats per algoritmes en llocs de feina amb models de zero hores on no saben quantes hores treballen ni quant cobren.

Vol dir que això pot arribar aquí?

El gran repte és que comprenguem com estan dissenyats, com es prenen les decisions i, quan no ens sembli just, què podem fer perquè siguin analitzats i auditats. Assegurar-nos de tenir institucions que actuïn de forma ràpida tant al sector públic com al privat.

El poder de la tecnologia se’ns pots girar en contra si no participem en ella?

Hem de treballar per generar molta conscienciació de la digitalització. Té molts beneficis també. Ningú qüestionarà el que hauria sigut aquesta pandèmia fa 30 anys. Ens ha donat eines per gestionar-la: el teletreball, l’accés a l’educació, la digitalització dels serveis públics. Ha permès que l’economia pogués seguir avançant.

Però encara no hem creat les eines que ens ajudin a sentir que no hi ha aquesta disparitat de poder entre la ciutadania comú i la gran empresa tecnològica, o a saber com s’ha generat un algoritme sense l’excusa de la propietat intel·lectual. Hem de crear les maneres. La digitalització no és només aquesta gran paraula que es mesura en termes de producte intern, també es mesura des de la perspectiva del benestar.

Cal més diversitat?

I tant. És una responsabilitat de totes. És important tenir diferents veus i perspectives prenent decisions i dissenyant aquests sistemes. Des de la Digital Future Society posem la perspectiva de gènere a la nostra feina. Vam fer un informe sobre les plataformes digitals i el sector de les cures. Hem fet una investigació amb una universitat de l’Índia sobre el sector de la bellesa.

És important tenir narratives femenines sobre l’economia digital. D’aquí uns anys potser estarem parlant de si el teletreball està sent majoritàriament femení.

En què esteu treballant actualment?

Treballem sobre quatre línies: el futur del treball i les plataformes digitals, tecnologia i emergència climàtica, governança de dades i bretxes digitals. Ara estem treballant en una sèrie de podcasts, que parlen de casos de sistemes de decisió automatitzada al sector públic espanyol. Parlem de casos sonats internacionals i europeus, però no del que passa aquí i de com s’utilitzen.

Per exemple?

Per exemple, per decidir les mesures que es prenen per protegir dones en situació de violència de gènere. La policia introdueix les dades i el sistema els respon el nivell de risc i les mesures. Inicialment, va ser dissenyat per a una població masculina, i al principi no tenia en compte si les dones tenien fills. El procés de decisió és molt diferent. El bo social elèctric també té un sistema de decisió automatitzat. Estan en el nostre dia a dia.



Publicació original

“Gairebé la meitat de la població mundial no té accés a internet”
× +info?
%d bloggers like this: