així es treballa a les fàbriques d’electrònica


Qui fabrica els nostres aparells electrònics? Indonèsia, la Xina i Filipines són alguns dels principals països fabricants de l’electrònica global. Les persones que hi treballen sovint no tenen llibertat sindical, estan exposades als materials tòxics, i de vegades fins i tot treballen forçadament. La xerrada sobre llibertat sindical i justícia al Mobile Social Congress organitzada per Segell reobre el debat sobre les condicions laborals del sector.

“Si volem saber si les substàncies són perilloses ens pregunten si volem la feina o no”. “Soc la quarta de la meva línia de producció amb un càncer”. “He tingut diversos avortaments”. Són algunes de les entrevistes que s’han fet des de l’organització sueca Swedwatch, que monitoreja l’impacte de les empreses en el medi ambient i els drets humans, a fàbriques de components electrònics de les Filipines.

L’estudi se centra en l’impacte que té la feina en les dones, que fan torns de 12 hores exposades al plom, el toluè i el CDM sense formació ni informació, ventilació ni protecció, i que pateixen conseqüències en la seva salut tals com càncers, avortaments espontanis, infertilitat, mal de cap o mareig. Saben, però, que si plantegen la seva preocupació al seu cap corren el risc de perdre la feina.

“No és un sector net”, comenta Olof Björnsson, investigador i project manager de l’organització, en referència a la contaminació que continuen vessant els aparells electrònics quan es converteixen en residus. És una operació global amb molts països implicats en una llarga cadena i Filipines fabrica “components que s’utilitzen en altres components que acaben en el producte que porteu a la vostra butxaca, i també productes relacionats com carregadors o auriculars”.

Com ja sabem, la tria dels fabricants no és casual sinó que la indústria s’ha traslladat als països amb salaris inferiors on la protecció de les persones treballadores és més dèbil. Björnsson recorda que als Estats Units, on neix la indústria electrònica, també es van patir els terribles efectes del càncer i l’augment dels avortaments als anys 80. “El cost i la fabricació s’han subcontractat, però també l’impacte en els drets humans”, Sentencia.

“No sindicats, no problema”

“No sindicats, no vaga, no problema” és un lema que es fa servir contra la creació de sindicats al país. Les persones afiliades “pateixen intimidació i atacs violents perquè el govern els etiqueta d’enemics de l’Estat” i els últims anys 56 líders sindicals i activistes han sigut assessinats.

Un dels últims va ser Dandy Miguel. Van disparar-li vuit vegades de camí de tornada de la fàbrica on treballava, proveïdora d’una de les principals marques de tecnologia. “No es poden plantejar temes de salut i seguretat si es tem ser assesinat per fer-ho”, afegeix Björnsson.

A Indonèsia el moviment sindical gaudeix d’una salut relativament millor des que va caure el règim de Suharto. L’investigador Jeroen Merk, de l’Universitat d’Edimburg, explica, però, que “l’Estat en l’ombra té una xarxa no oficial d’empresaris buròcrates membres de partits i delinqüents que els reprimeixen i utilitzen bandes per atacar-los”.

Només un 17% de les persones treballadores de la indústria del país estan involucrades en un sindicat. Les condicions, en canvi, empitjoren en precaritetat i temporalitat per l’augment de la demanda i la competència.

Per la seva banda, Fahmi Panimbang, investigador i activista laboral, concreta que només el 5% dels sindicats aconsegueixen acords o convenis col·lectius i que reben una forta repressió policial: “Estan intentant articular la seva llibertat política, lluitar per fer arribar la seva veu contra la injustícia”.

Finançar un genocidi

Entre un i tres milions d’uyghurs han estat empresonats i centenars de milers enviats a fàbriques del centre del país a treballar forçadament per a proveïdores de les grans tecnològiques com Apple, Amazon i Samsung. Heather White, investigadora i documentalista, ha denunciat els treballs forçats d’aquesta minoria ètnica musulmana a la Xina durant el congrés virtual.

Les marques que interactuen amb el govern xinès són assenyalades a les xarxes i pateixen boicot, com va passar al sector tèxtil amb marques com GAP. Per això, White incideix en la importància de la comunicació de les empreses per demostrar unes condicions favorables de les persones treballadores i en la necessitat d’exercir pressió com a consumidores perquè proporcionin evidències que no hi ha mà d’obra forçada.

“Els consumidors necessitem més informació per no finançar genocidis”, conclou White.



Publicació original

així es treballa a les fàbriques d’electrònica
× +info?
%d bloggers like this: